POBLENOU,POBREDOL

Cansada d’escriure, vaig rodolant per un sostre sense filtre. Cansada de viure, em bec tot l’enteniment que sembla esqueixar-se per la tràquea, com si ratlles el vidre. La taula és plena i el cor ben buit, la vida t’apreta i el fil s’encargola sobre el teu cos nuu. Avui llegeixo gargots, sinuosos i amb color de cop, obro la porta i veig una foto, tirada i ja bruta, que sols em farta de cansar-me com una puta. M’agrada malparlar.me, m’agrada enfonsar-me malament, és la meva ment, o pot ser una angoixa indecent?

Dius mentides i jo me les escolto, creo mons amb gust a verdaguer, reelaboro en clau sentimental , això que no sembla ni és més que un merder. Avui vull que tot tingui rima, que sigui la cosa, per les meves ratlles més fina. La tinta és de sang, però el color ja és fang, ressona la música bella i única…baixo a la vall dels mots i m’hi trobo el més grans dels inferns en un llibre que ara em fa pinta què és un pot. Un pot tancat, tancat perì trencat, per allà on t’hi escapes cada nit quan penso haver-te atrapat.

Tu no mires, passes i crides, tu no sents, et lamentes i fas creure que pretens. La vida és així, un relat constant que et sembla avegades, pot ser interessant, però les certeses s’amaguen dins  els bocinets de vida que només diries que són les meves rareres. Menteixes i t’escapes, la por no et deixa ser sinó un gat a quatre grapes, el silenci texeix, tammateix, les paraules que ens dicta cada apunt que amb la flor reneix.

Avui et parlo des del cim, des de la terra alta on Guimerà va decidir ser més sublim…avui et disparo i engoleixo l’alè de l’espai, que amb cada gota salada amb la que m’has tacat, sento haver-te per fi, derrotat…

i si no hi ha demà.

 

KikaPe

A Barcelona, gener 2012—- una nova era s’advé en el nostre record…

Podriem callar i prou?

Era un silenci immens, d’aquells que són com les rodalies a mitja nit quan el vent sembla endur-se’n la poca nit que queda en vida d’un humà malauradament poc pervertit en la foscor agraciadament perversa…i jo era allà, mirant entre boires amb olor de suc agre i pudent, alguna cosa que no era pas familiar…sentint esqueixos dintre meu que ja no em deixaven alenar al ritme cardiac de la meva pensada normalitat. Sempre em rimen les desgràcie, ves per on! ara penso que de núvols en tinc molts per sucar, però que la sal és massa amarga per condemnar aquestes tardes i vetllades vora els bolígrafs que de per si vaig comprar trencats. I som complexa, i també ho sé, i em desvio de la conversa, perquè vull perdrem en aquest temps d’incertesa i dolor, de calor i fredor, d’aquelles quee t col·lapsen, humides, quan tornen les nits de lluna plena, plenes de boires d’aquestes que parlavem, i de temors amb feixucs cants de remors.

Aquella nit vaig saber que tot canviaria, aquella nit va ser el primer dia de la resta de la meva mort, i del suplici etern que comporta ser jo. Pot ser demanis qui sóc, pot ser no demanis el que no vols, però sí et demanaràs 3 vegades per dia durant l’existència de nit i de dia, perquè,separada i interrogadament…és la màgia de l’absurd, és la llibertat de voler ser o no ser comú, de ser o no com algú que a vegades dius no voler a dintre, dur? pot ser pot ser i el famós i rutinari perquè,

Doncs jo ho sabia, i no volia, però l’atzar màgic de l’enigma, de sobte, va acolorir-se per obrir un nou front de batalla, per deixar de nou la humitat d’una illa dins un cor que sagna de pedaços de somnis, de mels de falsa alegria. I no pensis que et contaré un final o un nus per un desenllaç. l’existència de paraules esbarjades dins un camp de lletres no de blat, és el motiu de fer faltes no ortogràfiques sinó mentals, que avui em permeten pot ser respirar.

Si jo he estat la causa de la teva salvació, no és raó que siguis tu, la causa de ma mort…

L’amor és tan mitológic com les mentides que ens contem per tindre’ns més a prop, i més enfora, alhora, de la sublim i excitant quimera de la cosa que avui, ens permetem anomenar por…

Bona nit si estima el brugit d’aquesta ronda nocturna i sense sentit.

 

Kikape

Bolígrafs rebentats

Confondre les ganes amb el record, sentir l’enyor que ja no hi és, mentir-se en cada somni, que només és un somni, en la realitat de les pròpies ficcions, sembla ser un granet picat de sucre del no res…delicies acolorides en forma de fruita desprenen sensacions, punxades a l’estómac no de conte, sinó d’un bronze endarrerit, pessigollegen les fantasies que a la tarda han deixat de ser tan súblim com eren ahir. Penses en dies que corren efímers en l’estanc dels mil cigars que ja et vas fumar, i olores les llums baixes que et van tancant dins un amfiteatre que rodoles, escales avall…

Escriure és un vici, recrear-te inherent, ets un morf segmentat del present que no pot conjugar-se amb el teu anhelat plaer. I sembla que fas veure que res entens, de forma absurdament inconscient. Sé que em passa, saps que et passa, sé que mires, sé on miro…esperes  un conte de fades que mai t’ha agradat, però els finals turbis et semblen literàriament pecat, després d’haver degustat tant llavis modernistes que t’han portat al vici musicat.

I entre poetes i meravelles d’un mític so del passat, recites interna la mel que ja t’ha embafat. Quin és el preu per deixar de reflectiu un rostre condemnat?

 

…

kikape

kika, kika pol…

Sembla malvat i maleit estimar, torçador del destí estimar-te i sentir-te més enllà. Parany no tenir-te aquí al costat, paralel als àngels que es dibuixen sinuosament en el cel que Miquel Àngel als ulls humans ens va pinzellar. Dol-me ferir-te amb les meves derives, salades, esquives. I jo vull tornar a ser qui era i a alcoholitzar.me amb un passat que ara sembla, però no és pas llunyà- Em sento plorosa, et sento plorar, silenciosament en un soroll que es texeix maliciosament sobre els ulls d’Urà. Sento el demà, sense tu i sense temença, sabent que no exisitirà

Perquè ens giravem en un rebuig del mal passat? perquè apareixer quan tot sembla sense ressaca en el present derrotat? però existeixes,  i mereixes ser un poema narrat entre mil figures heroiques que van brodant cada minut que s’escriurà en una taula rasa, aquella que va sorgir d’un no res, d’una broma d’un joc banal. Preferiré no pensar que l’atzar ens ha fet llenegar i jo sóc un edip en riu de llàgrimes que sobreviu per tornar-te a retrobar.

Estimaria sens més delit que el de sentir que sóc sempre igual, cantaria cançons de bon matí per ser l’aureneta que vola entre espais en blanc, resistiria les petjades més fosques com un humà cavat enmig d’un no demà, i és que a cada dia que passa, la fin amors ja m’ha delatat…sento sóc el trobador modern de tu i de l’aura que mai has volgut imaginar.

Els poemes d’amor, són la gran farsa, són sols un escrutini no polític del que ens fa sobreviure a aquesta mort ficticia de la literatura de nostro mirall.

Kikape:)

 

loque

Corella em delita amb vells somnis humits, amor i tragèdia en l’estranya classicitat de la mitjana edat de nostre país. Admiro uns versos, esborro el teu foc, la cendra és humida, el cel massa fosc. Fa dies que em lleves, profeta de mon amor, llatinitzo els pensaments, i ja no hi som cap dels dos. Complexa és la lletra, dolgut el porró, allà on s’hi escau la tinta brava, que ja no és blava, és més aviat una brutor. I cansa la pansa d’aquesta poesia nua de l’amor, és odi i no presència, i es distància i violència, la repressió que ens ha mort als dos. Pot ser recorro al caleidoscopi que em fa temor, són mil imatges, però al·legories del rencor. Un sol i un do, una corda de nylon s’estripa i esquerda aquest meravellós silenci del so. Submisa, torno a la taula on hi ha cada fervor, que em consumeix a les nits, quan recordo que no sé distingir, la mentida, de la il”lusió. Culpable, eterna, princesa, desperta.

. Gaudeix del silenci. Families, pressions, dubtes i obsessions de les baixes passions.  Una boja que crida, una indigent que la mira, tremola ja el terra,  i s’enfonsa la terra; s’esquerda la vida i  els mots són dolor, salvem-los o no; les ales s’estenen i avancen els segons.  Torna a mirar, ja és al seu davant, camina estrepitosament cap a un destí que no pot immaterialitzar. . Es moren, es fan mal, però alliberen la ressaca de tants minuts desats al fons del mar.

Surt, navega, mira i arrossega…ell estira, ella es gira, ell commou ella es mor…aquell petó que tindrà gust a sal de mar i a un fruit que de nou, sembla ser saborós.

Admetre és llibertat…dos cossos enmig d’aquest mar, dues ments en la distància, reculen, relliscant…

Res és per sempre.

Ara ve, ara va, ara torn, i ara és mai.

Kikape

Pop.

Molts cops, vaig intentar esbrinar quina seria la força del meu parer, quina seria la causa i raó d’existir sense més que el d’estimar. I mentre camino entre penombres gruixudes i molses com els seus llavis pels carrerons dolços i mullats d’un Sant Andreu, pedregós i massa urbanitzat, penso que penso massa com pensar en no pensar. Avui he decidit que decideixo massa poc, avui he despertat i he recordat que la tinta de les venes que em consagraven com una amant ja no seguia corrent entre les linies del meu davantal. Aquell que estriparé quan ja hagi fet cap, aquell que llençaré quan t’hagis esborrat. Ahir poetitzava, avui faig de la prosa, un mediocre instrument que ja no és ni tan sols coent. Et recordo entre mobles polsegosos que no fan olor de tu, et miro silenciosa al meu davant, mentre Morrison desperta instints que ni tan sols el meu cos ha descobert de llavors ençà. Els retoladors ratllen cables bruts d’una ronya, que ara s’ha incrustat…però sempre em queden els teus llavis, de mentida prou reeixida, per seguir somiant que ets un somni que sols havia semblat una realitat….

 

kikape….

i el diàleg d’un jove triomfant…esdevé en el nom del dia en el qual vaig tornar…

 

i ell diria així: Despertar.T’has despertat angoixat però també cansat, medites sobre una realitat, sobre la veritat, i te nadones del teu buit existencial, quan veus`, si  més no, la llum negra, la llum negra que la teva aura desprén, quina es la resposta a la pregunta? No vull, no vull veure la realitat, vull, vull despertar i veure que fins ara he somiat, i el malsomni ha desaparegut, deixant pas a més dies estrellats, on cada estrella és un dels somnis, un dels somnis que he tengut, que he tengut de la vida, de la vida al teu costat…

Lluc S.

 

Gràcies per aquelles tardes polsegoses de sentiments tendres, dolçament esmolats….

 

Kika:)

És adictiu.

Era tan tard quan me’n vaig adonar que em mirava, que ja no sabia com es perfilava el món que s’havia esborranyat dia a dia sota miralls indecisos, sota melodia. El febrer fou fred, el març llacrimògen i l’abril, un mes diferent sota un maig incandescent. Ell havia perdut definitivament la raó de ser, i s’acostava entre boires fumeroses, temoroses, un nou intent de retrobar l’allò que feia temps havia volgut barrar. Avui les flors són musties, els jardins es cremen de passió, però l’eternitat no és certa, més sí, el plor d’un àngel tenebros…i s’acosta el moment, s’acosta la veritat…s’aproxima el somni que tornarà a morir i quedarà de nou, buit el costat. Escric per no morir, mentre la poètica tràgica d’un no sentit, viu filarmònicament al compàs d’aquest verí. Avui comença aquesta història i ja m’he decidit; el jo que parla sentirà la memòria, d’una Medea que assassina una helena de Troia, que ha de deixar de teixir.

sobreviurem a la pau dels somnis enterrats entre els polsegosos camins? pregunta i escriu, la resposta és el concert d’aquest estiu, un màgic, un trist o etern estiu. Només tu pots decidir.

 

kikape:)

Retoladors poètics.

Voltes entre voltes i una maduixa madura que raja sang d’estiu. De nou floreixen insectes, que prenen el rumb clandestí. S’allunyen les aiguades i es desprèn el seu verí, agost feixuc, mandrós, decolora un vers mesquí. Ara sona, ara calla, la pauta i la efímera mirada, des d’una barra buida on s’hi entremesclen dents i alens salats, quan ja comença a reneixer la sinuosa matinada.

Sang en lletres times new roman, colonies pudentes que ofeguen veritats, clares sense espuma, grocs entre blanques llaunes que s’obren a cada cap de cor. Gust d’avantguarda, impossible afer, demà serà un ahir, poc ser menys, encara, plaenter. Horòscops i fulles de revistes caducades, com els cossos en lluita que ara et perfilen i et tornen a asseure, sola, parlada, baldada.

Qui em va dir què era facil…ningú va respondre, ningú no fou no tàcit.

 

 

kikape:)

Versos i un rock’n roll a quatre mans.

Dins la vida,  veritats hi habiten veritats;
però saber usar-les al favor d'un mateix
o tal si fossin faules, mitològiques,
perdudes com en els contes, les fades,
es el que ens fa diferents, no gens corrents.
Aqui no es tracta de bé ni tan sols de mal,
no es tracta de tractar  sentiments, contradictoris,
pot ser il.lusoris
 sino de rebre i donar rebent.
Una persona, pot  donar i perdreu tot,
 pot ser l'eros del tanatos,
 i rebre i continuament,
 amb un comportament intransigent,
sense  importar  quan ha de donar,
 com fer per donar.
I ara si,   et preguntes si
 val la pena donar i veure
 qui estimes,  feliç, d
esitges mentres tu passes el moment fatal,
 per no obtenir benefici mai,
alguns tenen i altres donen,
és el quid de la questio.
perque no pot tenir tothom un poc
i ser feliç? Vivim per morir i morim vivint.
Vet aqui  divagancies i pensaments sols
 i turmentats, senyals erronies
i esquives d'un cor maltractat,
ple, de somnis, que  sap més no,
que no es compliran;
estimar es genial i a la vegada
una merda molt gran.
 Una merda, que et va consumint
com el vici que ets tu, infinit i salat.

kikapol i lluc socies

Perquè les lletres són infinites, són la nostra musicada sang.

ei, tu!

 

I és en aquell precis instant, 
quan te n'adones de que tot ha passat.
i de nou, giren les agulles cap al nou,
 i t'assabentes de que sense nit, 
ha nat un nou dia.
 Batalles perdudes, dies passats,
sentir sentits aliens....
ja, ja ho saps, ja t'has tornat a enamorar.

I quina merda quan tot se desmorona,
 i quina llufa quan et veus sense lloc 
en el mapa de la teva zona...
ara que estem sols, 
em venen les cançons
 que mai escriuriem tu i jo 
pels racons perduts de les nostres emocions. 
La cassalla actualitza 
la meva deixalla, 
sento que no es res mes 
que una alcoholemia canalla...
vull olorar barcelona 
enmig d''una eterna errada. 
Te veig, me fonc, te mir, me morc,
 et parlo, em torno estupida inconforme 
i esdeve l'etern retorn. 
Vull sortir d'aquest forn 
del qual m'he equivocat...es poliform.

I una força estira una valència 
i repara la imprudència 
d'un temps que no ha estat de complaença.
 Te n'adones de les ones 
que dansen entre baixes dones,
 que ara son mes altives 
que les esperances 
que algun cop foren vives,
 i segueixes estimant
 un fantasma que mai 
com tu existira.
 I escrius al telefon 
i mires el rellotge, 
mes no es un dolor 
es la sorpresa de la presa 
de la ingenua creença 
que ha viscut estesa.
 Inutilment estesa. 
Sents que tornes sentir
 i et fots enrere i 
et fons per ser tan estupida
 i eterna com ahir.
 Plena de la gent 
d'aquest esculpit munt de public roent, 
deixes de somiar i sents
 com tancar els ulls i dibuixar, 
de nou, la mar.
 No saps escriure si no viure,
 pateixes entre cortines de fum 
i penses estupideses absurdes,
 que ara son el teu ferum.
 Ens veurem les cares, 
pot ser en un dia d'un nou juny




kikape

Cau s horabaixa

I ara el carrer s’ha quedat desert com les postals que mai vaig enviar-te…d’amagat, tot i escriure les llàgrimes conjugades en temps passat. Escric perquè m’escrius i sento perquè saps que no et sé sentir…clandestinament tanquem els ulls a una realitat de la que no volem partir. Un món paral·lel viu les nostres mentides que resten en un present que es desdibuixa sense més sentit que el repetit retorn del ja et diré el que no et vaig dir. I calles. I callo. I musiquem silencis estranys que pengen en parets tacades pels anys, i les nits bruixes que hem viscut mig d”amagat…tot queda quan res ha passat. Ratlles instantànies pinzellen retalls d’una premsa que encara no s’ha publicat. Juguen els adverbis atemporals en contra d’un gran amor, que viurem entre mirades que ja mai més s’hauran escoltat. Pot ser si t’estimo mai ho sabràs…sublimacions d’un imperfet mal conjugat.

Kikape

Compendis entre gats de mitjanit. (Una actualització una mica especial)

M’agrada escriure històries, m’agrada reconèixer somriures, i m’agrada grafiar les inscripcions de no velles glòries, però sñi de glòries del meu món. La tècnica resultaria, ara pretensió, la vida per perfecció, obssessió. Històries de la gent de cada dia, aquí es reflecteix mon somriure i jo somriure, avui, en el paper, com si mai mñes ho hagués de tornar a fer. Gràcies amics, gràcies ma vida, gràcies per l’etern devenir vigílic quan la terra plora, i ja no sembla tornar a fer-se de dia.

Primera part de la història, la salada cabòria:

La teva ombra  sobresurt, quan veig el teu contorn negre i et miro, sent com l’obssessió m’absorbeix i la ridícula part negra, que demostra que no et soportes ni a tu mateixa, es converteix en inspiracióper unes lletres, sense sentit, i, apassionades d’un cor genuí, sense ritme, sense pressió, són lletres d’amor, són lletres, són la inspiració.

segona part de la història, amor i llunyania, la mistica rebel·lia:

Docta meva, me inspira, em toca, em fon, ton cor estima a una constant; parla, sent, ell sent. Sentim lligams per allò més gran que l’amor, allò que mou llàgrimes, fetes de dolor. Estima, estimes.

 

I arribo jo, que tan sols, sento el meu dol, sento els vostres cors:

Un glop sense glaçons, veus escardades que rebel·len el teu nom. Entre xafogoses fumerades d’un winston banyat, per un podrit xupito, olor mullat. S’estronca la vida, tecleja el somriure, i seguim vivint aquest etern malson..tantes piuntures melòdiques al so d’una nostra cançó…pipius i besades de sal, danses de dolor…amor?

 

punt i final, estimar, banal.

 

Dedicat a dues persones molt especials…

I perquè els gats siguin molts i més i els gots més buits que mai…

 

kikape

lluc

pilar

 

!!!!!!

verbal

Demano disculpes per estimar, demano disculpes per respirar, 
demano disculpes per discrepar, demano disculpes per somniar, 
demano disculpes per triar, demano disculpes per demanar,
 no les disculpes sinó per parlar les llargues parles dins el meu cap.
 Existeixo pot ser, en una altra, no nostra realitat...
em declaro, fermament flor d''enamorat. 

I fins demà.


kikape!

alegria, alegria

Crec que se m’ha oblidat escriure, crec en que ja no crec, crec que l’anàfora d’aquesta vida no és més que una il·lusòria melangia que ens fa tornar cada dia una mica més coents. No crec que cregui res del que crec creure. Vaig creure en perfet, rebutjava en imperfet i crec negativament en present. Només juguen les paraules tintades de polseguera i ràbies despintades, que han fet del record, un sentiment que no pas pair-se pot. No camina, no canvia, no respira per si sol. És poesia? és un acord…i aquesta còpula estúpida va remenjant una inexistència, una por. Ni jo mateixa entenc que pretenc. Incoativament, ennegreixo les pàgines de petits i tètrics moments.

Basca i estiu, marjals i aigues d’estanc, em recorden el dia que vaig mirar cap a un taulell escampat en licor rebentat. Avui de nou, torno a la tornada amb un rostre que ja no em parla, ja no em diu, i ja no sent el que vol sentir. Parlem i viatgem de nou i per vegada número nou, a la terra d’un mai més, on visquem allò que no hem volgut trencar com trencariem amb un soroll tan precís i dolorós com el de dividir en dos un fruit sec, com una nou, com aquest estúpid sentiment que creiem dir-me…alguna cosa de la qual no en diré el nom.

Estupidesa humana refrescant les parets d’aquesta merda, que avui, és i no serà, com nosaltres, el món.

Bona nit, amor, amor.

 

Kikape:)

Escriviem en passat, oloram el present, alimentam el futur.

A vegades no sóc jo, a vegades miro més enllà del que puc ser i que sóc….i a vegades redescobrim bocinets de temps titllant baferades antigues en un mirall trencat com aquest que he pastat….poc a poc…i amb excés de mesura. Avui no actualitzo, avui em transfiguro i em sent més que pletòricament platònica de poder dedicar una entrada a una personeta molt especial…perquè seguir i escriure, no es pot sentir en cap altre motiu que no sigui el d’un mateix. Gràcies per sentir paraules que fixaran un passat en un futur que encara sembla buit:

 

I ell diu així:

“Insomni per Lluc socies”
Enterrat dins un somni irreal, pressió del sentiment profund per a un gran final. Paraules suicides que prenen significat, quan, resonen, entre aire i crueltat. Nits d’insomni, nits de somiar, somnis d’odi, somnis de felicitat, no existeix cap regla a l’hora de somiar, pot ser et converteixis en animal, com possible és a l’espai arribar, ara que quan el final del teu somni sempre es igual, no abandones la cruel esperança d’allo que es complirà. Abandona, no lluitis per un somni del qual no pots escapar… Segueix i lluita per una vida on puguis seguir somiant

 

 

-MAI DEIXIS DE SOMIAR, MAI DEIXIS DE TANCAR ELS ULLS I IMAGINAR QUE LA VIDA ÉS MÉS QUE UNA MUNTANYA DE GRANS D’ARENA MAL AMUNTEGATS.

 

Fins sempre més,

 

KikaPe:)

 

 

Futur condicional en temps no.real.

Hi havia una vegada, una bella història per narrar, ensumar, la qual semblava tenir possibilitats per poder volar. Vola, que volaràs, la primavera va arribar, i amb la calor, xafogosa que s’aproximava a la terra salada de les balears, un rostre mig desfet pel pas del temps va tornar a sentir el mirar.

Verbs i vergonyes, mots i penyores, voldamms i poesia, melodia barra melancolia…qui ets? qui sóc? qui som? qui són? L’existencialisme violent, esbategava cada turment, i amb la saliva agriada pel fet inexistent, ella sortia cada cop més ràpid, corrent.

La casa es feia malbé, el terror era un gairebé…contemplació d’allò impossible, Morfeu passejava amb un somriure, que esdevenia trista llira, d’un Orfeu que ja era mig suicida. Que no s’entén, que no m’entenc, que no entén…primera, segona i tercera, singular o plural, feixuc o pot ser, precisa en banal. És una falsa realitat.

Sona la nota, desprén altre cop la desafinada rota, puja les escales, les galtes crues, calentes i salades dansen a batzegades amb cada onomatopeia pensada, del cor destruit per una repetida marejada.

Anem a buscar…la bola, també d’un drac, que sigui per tu, que sigui per ella, que sigui per mi, no per la més bella. Sense sentit, rajarem polimètrica per escrit i llavors, quan ja m’hagi repudiat i deprimit, buscaré un racó, pot ser per tu, pot ser, per mi…

de mentre, et diria, si fossis, bona nit.

Kikape.

Un altre dia ha començat

Les formes sense cònsol i els miratges de sentiments s’entrecreuen en aquest pati sense sol, un sol que ha mort amb l’arribada d’una tarda descomposta enmig del no-res.  Són granes i aspres les rajoles que em sembren en aquest auguri que em pateix, em fa patir i mentir, sense tornada al perdut somni d’un estiu. De sobte, has tornat a reaparèixer en un seguit de sentiments que em punxen cada part del meu cos, que no manifesta cap plaer.

Em cansa escriure tants mots inútils, si més no útils per la satisfacció de retrobar la posició de la meva imatge desdibuixada en aquest cantó del racó on hi viu una inexistent passió. La música és un tot i la paraula la forma d’un reecontre fortuit, inevitable i malparit. Llegeixo moderns, sento els romàntics que embafen els alens, em podreixo a l’infern, i vaig circumferenciant la desena porta de l’inframón on alimento les ganes de morir per viure de nou, un inexistent ahir, en el qual les linies d’un vell marí, poetitzen un sentiment que no vol finir.

Obre’t, eixuga, trenca, despulla….les flors no tenen color, les formigues mengen repetidament les partícules d’un taulell que tu embrutes de suor…i ja res té sentit no pots escriure aquesta novel·la, perquè s’acaba , just aquí, allà on acaba tot el que escalona l’avanatguarda en la que t’has cregut sentir.

És l’últim combat, és l’última de la primera derrota que vull assimilar, just, un nou dia, està a punt de ser començat…arribada d’Ovidi, partida del demà.

kikaPe.

Midnight in bcn

Foixoses melodies en mon cor,
salinen els pensaments plens d'amor,
 contraposant-se al dolor.
 Ara recordo, i canto una remor;
 remors de dia, que em titillegen
a les nits, nits de dol, i dies de sol.
 Dos anys enrere, i cap record.

 Dos anys envant, i la història
 esdevé el gran consol.
 No només sento recordar
el buit en el que no em reconec
 i en que tot és massa cuit,
 més pinzellant els versos
que no són sinó densos,
 trenco la malaltia,
 que ara esdevindrà
 calorosament melangia. 

Maleït temps no present
, hermètica textual
 que ens fa volàtils
 i efímerament aliens.
  Navegants dels manuscrits,
 mites mitològics re-interpretats en l'infinit,
 taules de fusta, molles
 en cafè de la nostra mostra,
 ara ja casa nostra,
 i essència vetusta.
 Les hores es desdibuixen
en un fil d'antics records
que barregen la tendresa
 i l'asfalt de tants flaixos morts.
La mort que perdura,
en l'essència de la nostra memòria, dura,
enrevoltant la cabòria.
 La luxúria d'un Vulcano,
 la dramàtica d'un Fontano,
 els berenars mortuoris amb l'Espriu,
els viatges a la vall dels mots
amb el Riba i el seu infinit;
quanta quanta guerra
 hem donat amb la Rodoreda,
 quantes bruixes de dol han passejat
de la mà d'una puella
 que semblava massa bleda.
Tants matins, agres i de núvols,
 sobre nostre rostre,
 fins, han calat ben endins,
allò que avui ens fa ser
una mica més mesquins.
Les paraules en el vent
són presoneres d'aquest amor
 petrarquià que no sabem d'on neix,
 però que existeix;
Rimbaud i Baudelaire
han unit esperits transfigurats
en un segle, on de cos present,
 semblam no deixar d'existir.

Perquè enyoraré les terres de ningú,
on vam créixer, on ens vam fer amics.

Fins una altra, Barcelona,
 fins una altra terra envejosa,
 fuga presonera d'aquesta mar,
que ens separa, i ens uneix,
 com a filòlegs, com a persones.

Kikape, entre l'oblid i l'adéu

Anònimament reconeguda

S’aixeca i s’ho empassa,

llenega i s’atrapa

plora i recau,

sagna i olora.

Mentida guardada,

veritat obviada,

món paral·lel

consciència de mel.

Agredolç el temps

i les busques oxidades,

fulles seques perden els estreps

llàgrimes salades.

Una nova codolada,

enceta cada matí

vers bordó i fictica poesia,

encerclen el record de tantes nits.

Escriu, recorda, ensuma, engruna, madura, s’indigna, repolsa, espolsa, matina, esguarda, somia, parla encandila, inventa, revifa, la llum d’un ja no dia. No recorda com el Riba que ja no es reconeixia des d’una estança que semblava parada enmig d’una pila, de memòries plenes, però transparents de melangia.

Escolta en català

estima el balear,

tot és un sol nom

ella plora un sol mot.

La vida sembla dura,

és dura sinó no és pura,

pensa coses estranyes,

xarxes socials

que la fan contruir maranyes.

Passeig prop del camí

humit en flor d’estiu

Damià Huguet versifica

el seu mostiat  somriu,

ella pinta falses arquitectures

i a les portes d’una fantàstica catedral

s’hi desdibuixen les somiades escultures.

Ella ara veu que no existeixen, que són falses les idees que creixien i que en ella no pensen; recorda colcades, petjades i suades, mentre amb la ximbomba i un got d’aigua calent, feien infantils ximbombades.

Ara tot es para,

però sap que del seu mal

imaginat o no imaginat

ella no se’n separa.

Una rima equívoca

o un nova rimada,

tant se l’hi enfot el demà,

tota memòria repetida

serà de nou assassinada.

 

Li agrada dir bona nit quan sap que ella no se n’anirà mai més a dormir…pot ser ha mort, pot ser ha parat a una esstació on no hi ha més camí.

Prou brogit, és la ronda de nit…

 

JO

Rem

Pensava que te’n sortiries… pensava que em mentiries, pensava obviaries els minuts que s’han podrit al somni nostre en aquell parnàs que és un sostre de somnis i veus poètiques que fingeixen i reciten com estimar….camino com Àusias en un mortífer sòl, pedregat pel grisós núvol que aixopluga la claror….remeno calaixos buits on s’hi ensumen pudors que semblen de color color…i gemega la victòria alena, i el meu cor, el meu cor, farceix la retirada sosegada d’una cançó, desesperada, d’amor trobador….

Ja no hi ha coherència, cohesió ni il·lusió, vaig i venc entre esfera real i esfera mòrfica, sens drecera, llegeixo Riba i llegeixo Foix i aniquilo el sentit real que em torna prou folla per seguir rient, amb la cara molla….et recordo a cada vers, si més no bordó, per allò de medievalesc que tenia nostre amor, i callo estúpidament un secret a veus, que tothom reinventa en un temps en el que hem desaparegut, tant tu, com un allò que semblo ser jo…

 

kika