ocres mediocres

És com aquell dia, en que et vas mirar, per casualitat;  i allà, gota a gota comptada, com els esqueixos transparents d’un vidre esquerdat, hi veus un possible tall ,que pot ser et remulli la ferida, la  que tants cops has oprimit, has atapeït amb prou delit. La pregunta tolera la resposta, si és aquella la falàcia d’un sentit ,que no ha de tornar a existir. Ningú ho entén, ningú comprén, i en cada mot, cruu de desig, i nuu de realitat, hi ensopeguen tristes reminiscències, que queden allà, intangiblement, on les vas deixar. Baralles amb la lluita del teu copsat costós literat, fas passes enrere ,intentant tornar, a un joc al que mai has jugat. Has minvat. Qui ets si no ets el permanent plany que et fa verbalitzar una picor que sembla portar.te ,als mars de paraules que avui van pinzellant aquest ofec, ara vestit d’un color sagnat?  No fan falta premisses per descobrir una deducció tan simple, com la que ens resulta, si pensem en que significa la idea de no tenir allò freudià, que ens fa apassionar, mentre patim, i esculpim Berninis fantàstics, que la mitologia, redescobreix en un somni que, entre fortuna i sortida de sort, ens permet, algun mossec de vida, deleitar… cantarem, doncs, si les venes s’entrecreuen i es tanquen eternament, per deixar sentir, sentir, i estossegar…  punt i final, pau carneriana d’un poema que ja sembla haver-se oblidat…

set d’eternitat…kikapol, bcn2010:)