Un altre dia ha començat
Les formes sense cònsol i els miratges de sentiments s’entrecreuen en aquest pati sense sol, un sol que ha mort amb l’arribada d’una tarda descomposta enmig del no-res. Són granes i aspres les rajoles que em sembren en aquest auguri que em pateix, em fa patir i mentir, sense tornada al perdut somni d’un estiu. De sobte, has tornat a reaparèixer en un seguit de sentiments que em punxen cada part del meu cos, que no manifesta cap plaer.
Em cansa escriure tants mots inútils, si més no útils per la satisfacció de retrobar la posició de la meva imatge desdibuixada en aquest cantó del racó on hi viu una inexistent passió. La música és un tot i la paraula la forma d’un reecontre fortuit, inevitable i malparit. Llegeixo moderns, sento els romàntics que embafen els alens, em podreixo a l’infern, i vaig circumferenciant la desena porta de l’inframón on alimento les ganes de morir per viure de nou, un inexistent ahir, en el qual les linies d’un vell marí, poetitzen un sentiment que no vol finir.
Obre’t, eixuga, trenca, despulla….les flors no tenen color, les formigues mengen repetidament les partícules d’un taulell que tu embrutes de suor…i ja res té sentit no pots escriure aquesta novel·la, perquè s’acaba , just aquí, allà on acaba tot el que escalona l’avanatguarda en la que t’has cregut sentir.
És l’últim combat, és l’última de la primera derrota que vull assimilar, just, un nou dia, està a punt de ser començat…arribada d’Ovidi, partida del demà.
kikaPe.
Midnight in bcn
Foixoses melodies en mon cor,
salinen els pensaments plens d'amor,
contraposant-se al dolor.
Ara recordo, i canto una remor;
remors de dia, que em titillegen
a les nits, nits de dol, i dies de sol.
Dos anys enrere, i cap record.
Dos anys envant, i la història
esdevé el gran consol.
No només sento recordar
el buit en el que no em reconec
i en que tot és massa cuit,
més pinzellant els versos
que no són sinó densos,
trenco la malaltia,
que ara esdevindrà
calorosament melangia.
Maleït temps no present
, hermètica textual
que ens fa volàtils
i efímerament aliens.
Navegants dels manuscrits,
mites mitològics re-interpretats en l'infinit,
taules de fusta, molles
en cafè de la nostra mostra,
ara ja casa nostra,
i essència vetusta.
Les hores es desdibuixen
en un fil d'antics records
que barregen la tendresa
i l'asfalt de tants flaixos morts.
La mort que perdura,
en l'essència de la nostra memòria, dura,
enrevoltant la cabòria.
La luxúria d'un Vulcano,
la dramàtica d'un Fontano,
els berenars mortuoris amb l'Espriu,
els viatges a la vall dels mots
amb el Riba i el seu infinit;
quanta quanta guerra
hem donat amb la Rodoreda,
quantes bruixes de dol han passejat
de la mà d'una puella
que semblava massa bleda.
Tants matins, agres i de núvols,
sobre nostre rostre,
fins, han calat ben endins,
allò que avui ens fa ser
una mica més mesquins.
Les paraules en el vent
són presoneres d'aquest amor
petrarquià que no sabem d'on neix,
però que existeix;
Rimbaud i Baudelaire
han unit esperits transfigurats
en un segle, on de cos present,
semblam no deixar d'existir.
Perquè enyoraré les terres de ningú,
on vam créixer, on ens vam fer amics.
Fins una altra, Barcelona,
fins una altra terra envejosa,
fuga presonera d'aquesta mar,
que ens separa, i ens uneix,
com a filòlegs, com a persones.
Kikape, entre l'oblid i l'adéu
Anònimament reconeguda
S’aixeca i s’ho empassa,
llenega i s’atrapa
plora i recau,
sagna i olora.
Mentida guardada,
veritat obviada,
món paral·lel
consciència de mel.
Agredolç el temps
i les busques oxidades,
fulles seques perden els estreps
llàgrimes salades.
Una nova codolada,
enceta cada matí
vers bordó i fictica poesia,
encerclen el record de tantes nits.
Escriu, recorda, ensuma, engruna, madura, s’indigna, repolsa, espolsa, matina, esguarda, somia, parla encandila, inventa, revifa, la llum d’un ja no dia. No recorda com el Riba que ja no es reconeixia des d’una estança que semblava parada enmig d’una pila, de memòries plenes, però transparents de melangia.
Escolta en català
estima el balear,
tot és un sol nom
ella plora un sol mot.
La vida sembla dura,
és dura sinó no és pura,
pensa coses estranyes,
xarxes socials
que la fan contruir maranyes.
Passeig prop del camí
humit en flor d’estiu
Damià Huguet versifica
el seu mostiat somriu,
ella pinta falses arquitectures
i a les portes d’una fantàstica catedral
s’hi desdibuixen les somiades escultures.
Ella ara veu que no existeixen, que són falses les idees que creixien i que en ella no pensen; recorda colcades, petjades i suades, mentre amb la ximbomba i un got d’aigua calent, feien infantils ximbombades.
Ara tot es para,
però sap que del seu mal
imaginat o no imaginat
ella no se’n separa.
Una rima equívoca
o un nova rimada,
tant se l’hi enfot el demà,
tota memòria repetida
serà de nou assassinada.
Li agrada dir bona nit quan sap que ella no se n’anirà mai més a dormir…pot ser ha mort, pot ser ha parat a una esstació on no hi ha més camí.
Prou brogit, és la ronda de nit…
JO
VOX POPULI!!*!!