Midnight in bcn

Foixoses melodies en mon cor, 
salinen els pensaments plens d'amor,
 contraposant-se al dolor.
 Ara recordo, i canto una remor;
 remors de dia, que em titillegen 
a les nits, nits de dol, i dies de sol.
 Dos anys enrere, i cap record.

 Dos anys envant, i la història
 esdevé el gran consol.
 No només sento recordar 
el buit en el que no em reconec
 i en que tot és massa cuit,
 més pinzellant els versos 
que no són sinó densos,
 trenco la malaltia,
 que ara esdevindrà
 calorosament melangia. 

Maleït temps no present
, hermètica textual
 que ens fa volàtils
 i efímerament aliens.
  Navegants dels manuscrits,
 mites mitològics re-interpretats en l'infinit,
 taules de fusta, molles
 en cafè de la nostra mostra, 
 ara ja casa nostra,
 i essència vetusta. 
 Les hores es desdibuixen
en un fil d'antics records 
que barregen la tendresa
 i l'asfalt de tants flaixos morts. 
La mort que perdura, 
en l'essència de la nostra memòria, dura, 
enrevoltant la cabòria.
 La luxúria d'un Vulcano,
 la dramàtica d'un Fontano,
 els berenars mortuoris amb l'Espriu, 
els viatges a la vall dels mots 
amb el Riba i el seu infinit; 
quanta quanta guerra
 hem donat amb la Rodoreda,
 quantes bruixes de dol han passejat 
de la mà d'una puella
 que semblava massa bleda. 
Tants matins, agres i de núvols,
 sobre nostre rostre,
 fins, han calat ben endins, 
allò que avui ens fa ser 
una mica més mesquins. 
Les paraules en el vent 
són presoneres d'aquest amor
 petrarquià que no sabem d'on neix,
 però que existeix; 
Rimbaud i Baudelaire 
han unit esperits transfigurats 
en un segle, on de cos present,
 semblam no deixar d'existir.

Perquè enyoraré les terres de ningú, 
on vam créixer, on ens vam fer amics.



Fins una altra, Barcelona,
 fins una altra terra envejosa,
 fuga presonera d'aquesta mar, 
que ens separa, i ens uneix,
 com a filòlegs, com a persones.

Kikape, entre l'oblid i l'adéu