Cau s horabaixa
I ara el carrer s’ha quedat desert com les postals que mai vaig enviar-te…d’amagat, tot i escriure les llàgrimes conjugades en temps passat. Escric perquè m’escrius i sento perquè saps que no et sé sentir…clandestinament tanquem els ulls a una realitat de la que no volem partir. Un món paral·lel viu les nostres mentides que resten en un present que es desdibuixa sense més sentit que el repetit retorn del ja et diré el que no et vaig dir. I calles. I callo. I musiquem silencis estranys que pengen en parets tacades pels anys, i les nits bruixes que hem viscut mig d”amagat…tot queda quan res ha passat. Ratlles instantànies pinzellen retalls d’una premsa que encara no s’ha publicat. Juguen els adverbis atemporals en contra d’un gran amor, que viurem entre mirades que ja mai més s’hauran escoltat. Pot ser si t’estimo mai ho sabràs…sublimacions d’un imperfet mal conjugat.
Kikape
Compendis entre gats de mitjanit. (Una actualització una mica especial)
M’agrada escriure històries, m’agrada reconèixer somriures, i m’agrada grafiar les inscripcions de no velles glòries, però sñi de glòries del meu món. La tècnica resultaria, ara pretensió, la vida per perfecció, obssessió. Històries de la gent de cada dia, aquí es reflecteix mon somriure i jo somriure, avui, en el paper, com si mai mñes ho hagués de tornar a fer. Gràcies amics, gràcies ma vida, gràcies per l’etern devenir vigílic quan la terra plora, i ja no sembla tornar a fer-se de dia.
Primera part de la història, la salada cabòria:
La teva ombra sobresurt, quan veig el teu contorn negre i et miro, sent com l’obssessió m’absorbeix i la ridícula part negra, que demostra que no et soportes ni a tu mateixa, es converteix en inspiracióper unes lletres, sense sentit, i, apassionades d’un cor genuí, sense ritme, sense pressió, són lletres d’amor, són lletres, són la inspiració.
segona part de la història, amor i llunyania, la mistica rebel·lia:
Docta meva, me inspira, em toca, em fon, ton cor estima a una constant; parla, sent, ell sent. Sentim lligams per allò més gran que l’amor, allò que mou llàgrimes, fetes de dolor. Estima, estimes.
I arribo jo, que tan sols, sento el meu dol, sento els vostres cors:
Un glop sense glaçons, veus escardades que rebel·len el teu nom. Entre xafogoses fumerades d’un winston banyat, per un podrit xupito, olor mullat. S’estronca la vida, tecleja el somriure, i seguim vivint aquest etern malson..tantes piuntures melòdiques al so d’una nostra cançó…pipius i besades de sal, danses de dolor…amor?
punt i final, estimar, banal.
Dedicat a dues persones molt especials…
I perquè els gats siguin molts i més i els gots més buits que mai…
kikape
lluc
pilar
!!!!!!
verbal
Demano disculpes per estimar, demano disculpes per respirar, demano disculpes per discrepar, demano disculpes per somniar, demano disculpes per triar, demano disculpes per demanar, no les disculpes sinó per parlar les llargues parles dins el meu cap. Existeixo pot ser, en una altra, no nostra realitat... em declaro, fermament flor d''enamorat. I fins demà. kikape!
alegria, alegria
Crec que se m’ha oblidat escriure, crec en que ja no crec, crec que l’anàfora d’aquesta vida no és més que una il·lusòria melangia que ens fa tornar cada dia una mica més coents. No crec que cregui res del que crec creure. Vaig creure en perfet, rebutjava en imperfet i crec negativament en present. Només juguen les paraules tintades de polseguera i ràbies despintades, que han fet del record, un sentiment que no pas pair-se pot. No camina, no canvia, no respira per si sol. És poesia? és un acord…i aquesta còpula estúpida va remenjant una inexistència, una por. Ni jo mateixa entenc que pretenc. Incoativament, ennegreixo les pàgines de petits i tètrics moments.
Basca i estiu, marjals i aigues d’estanc, em recorden el dia que vaig mirar cap a un taulell escampat en licor rebentat. Avui de nou, torno a la tornada amb un rostre que ja no em parla, ja no em diu, i ja no sent el que vol sentir. Parlem i viatgem de nou i per vegada número nou, a la terra d’un mai més, on visquem allò que no hem volgut trencar com trencariem amb un soroll tan precís i dolorós com el de dividir en dos un fruit sec, com una nou, com aquest estúpid sentiment que creiem dir-me…alguna cosa de la qual no en diré el nom.
Estupidesa humana refrescant les parets d’aquesta merda, que avui, és i no serà, com nosaltres, el món.
Bona nit, amor, amor.
Kikape:)
Escriviem en passat, oloram el present, alimentam el futur.
A vegades no sóc jo, a vegades miro més enllà del que puc ser i que sóc….i a vegades redescobrim bocinets de temps titllant baferades antigues en un mirall trencat com aquest que he pastat….poc a poc…i amb excés de mesura. Avui no actualitzo, avui em transfiguro i em sent més que pletòricament platònica de poder dedicar una entrada a una personeta molt especial…perquè seguir i escriure, no es pot sentir en cap altre motiu que no sigui el d’un mateix. Gràcies per sentir paraules que fixaran un passat en un futur que encara sembla buit:
I ell diu així:
“Insomni per Lluc socies”
Enterrat dins un somni irreal, pressió del sentiment profund per a un gran final. Paraules suicides que prenen significat, quan, resonen, entre aire i crueltat. Nits d’insomni, nits de somiar, somnis d’odi, somnis de felicitat, no existeix cap regla a l’hora de somiar, pot ser et converteixis en animal, com possible és a l’espai arribar, ara que quan el final del teu somni sempre es igual, no abandones la cruel esperança d’allo que es complirà. Abandona, no lluitis per un somni del qual no pots escapar… Segueix i lluita per una vida on puguis seguir somiant
-MAI DEIXIS DE SOMIAR, MAI DEIXIS DE TANCAR ELS ULLS I IMAGINAR QUE LA VIDA ÉS MÉS QUE UNA MUNTANYA DE GRANS D’ARENA MAL AMUNTEGATS.
Fins sempre més,
KikaPe:)
Futur condicional en temps no.real.
Hi havia una vegada, una bella història per narrar, ensumar, la qual semblava tenir possibilitats per poder volar. Vola, que volaràs, la primavera va arribar, i amb la calor, xafogosa que s’aproximava a la terra salada de les balears, un rostre mig desfet pel pas del temps va tornar a sentir el mirar.
Verbs i vergonyes, mots i penyores, voldamms i poesia, melodia barra melancolia…qui ets? qui sóc? qui som? qui són? L’existencialisme violent, esbategava cada turment, i amb la saliva agriada pel fet inexistent, ella sortia cada cop més ràpid, corrent.
La casa es feia malbé, el terror era un gairebé…contemplació d’allò impossible, Morfeu passejava amb un somriure, que esdevenia trista llira, d’un Orfeu que ja era mig suicida. Que no s’entén, que no m’entenc, que no entén…primera, segona i tercera, singular o plural, feixuc o pot ser, precisa en banal. És una falsa realitat.
Sona la nota, desprén altre cop la desafinada rota, puja les escales, les galtes crues, calentes i salades dansen a batzegades amb cada onomatopeia pensada, del cor destruit per una repetida marejada.
Anem a buscar…la bola, també d’un drac, que sigui per tu, que sigui per ella, que sigui per mi, no per la més bella. Sense sentit, rajarem polimètrica per escrit i llavors, quan ja m’hagi repudiat i deprimit, buscaré un racó, pot ser per tu, pot ser, per mi…
de mentre, et diria, si fossis, bona nit.
Kikape.
VOX POPULI!!*!!