Compendis entre gats de mitjanit. (Una actualització una mica especial)

M’agrada escriure històries, m’agrada reconèixer somriures, i m’agrada grafiar les inscripcions de no velles glòries, però sñi de glòries del meu món. La tècnica resultaria, ara pretensió, la vida per perfecció, obssessió. Històries de la gent de cada dia, aquí es reflecteix mon somriure i jo somriure, avui, en el paper, com si mai mñes ho hagués de tornar a fer. Gràcies amics, gràcies ma vida, gràcies per l’etern devenir vigílic quan la terra plora, i ja no sembla tornar a fer-se de dia.

Primera part de la història, la salada cabòria:

La teva ombra  sobresurt, quan veig el teu contorn negre i et miro, sent com l’obssessió m’absorbeix i la ridícula part negra, que demostra que no et soportes ni a tu mateixa, es converteix en inspiracióper unes lletres, sense sentit, i, apassionades d’un cor genuí, sense ritme, sense pressió, són lletres d’amor, són lletres, són la inspiració.

segona part de la història, amor i llunyania, la mistica rebel·lia:

Docta meva, me inspira, em toca, em fon, ton cor estima a una constant; parla, sent, ell sent. Sentim lligams per allò més gran que l’amor, allò que mou llàgrimes, fetes de dolor. Estima, estimes.

I arribo jo, que tan sols, sento el meu dol, sento els vostres cors:

Un glop sense glaçons, veus escardades que rebel·len el teu nom. Entre xafogoses fumerades d’un winston banyat, per un podrit xupito, olor mullat. S’estronca la vida, tecleja el somriure, i seguim vivint aquest etern malson..tantes piuntures melòdiques al so d’una nostra cançó…pipius i besades de sal, danses de dolor…amor?

punt i final, estimar, banal.

Dedicat a dues persones molt especials…

I perquè els gats siguin molts i més i els gots més buits que mai…

kikape

lluc

pilar

!!!!!!