Cau s horabaixa

I ara el carrer s’ha quedat desert com les postals que mai vaig enviar-te…d’amagat, tot i escriure les llàgrimes conjugades en temps passat. Escric perquè m’escrius i sento perquè saps que no et sé sentir…clandestinament tanquem els ulls a una realitat de la que no volem partir. Un món paral·lel viu les nostres mentides que resten en un present que es desdibuixa sense més sentit que el repetit retorn del ja et diré el que no et vaig dir. I calles. I callo. I musiquem silencis estranys que pengen en parets tacades pels anys, i les nits bruixes que hem viscut mig d”amagat…tot queda quan res ha passat. Ratlles instantànies pinzellen retalls d’una premsa que encara no s’ha publicat. Juguen els adverbis atemporals en contra d’un gran amor, que viurem entre mirades que ja mai més s’hauran escoltat. Pot ser si t’estimo mai ho sabràs…sublimacions d’un imperfet mal conjugat.

Kikape