És adictiu.
Era tan tard quan me’n vaig adonar que em mirava, que ja no sabia com es perfilava el món que s’havia esborranyat dia a dia sota miralls indecisos, sota melodia. El febrer fou fred, el març llacrimògen i l’abril, un mes diferent sota un maig incandescent. Ell havia perdut definitivament la raó de ser, i s’acostava entre boires fumeroses, temoroses, un nou intent de retrobar l’allò que feia temps havia volgut barrar. Avui les flors són musties, els jardins es cremen de passió, però l’eternitat no és certa, més sí, el plor d’un àngel tenebros…i s’acosta el moment, s’acosta la veritat…s’aproxima el somni que tornarà a morir i quedarà de nou, buit el costat. Escric per no morir, mentre la poètica tràgica d’un no sentit, viu filarmònicament al compàs d’aquest verí. Avui comença aquesta història i ja m’he decidit; el jo que parla sentirà la memòria, d’una Medea que assassina una helena de Troia, que ha de deixar de teixir.
sobreviurem a la pau dels somnis enterrats entre els polsegosos camins? pregunta i escriu, la resposta és el concert d’aquest estiu, un màgic, un trist o etern estiu. Només tu pots decidir.
kikape:)
Retoladors poètics.
Voltes entre voltes i una maduixa madura que raja sang d’estiu. De nou floreixen insectes, que prenen el rumb clandestí. S’allunyen les aiguades i es desprèn el seu verí, agost feixuc, mandrós, decolora un vers mesquí. Ara sona, ara calla, la pauta i la efímera mirada, des d’una barra buida on s’hi entremesclen dents i alens salats, quan ja comença a reneixer la sinuosa matinada.
Sang en lletres times new roman, colonies pudentes que ofeguen veritats, clares sense espuma, grocs entre blanques llaunes que s’obren a cada cap de cor. Gust d’avantguarda, impossible afer, demà serà un ahir, poc ser menys, encara, plaenter. Horòscops i fulles de revistes caducades, com els cossos en lluita que ara et perfilen i et tornen a asseure, sola, parlada, baldada.
Qui em va dir què era facil…ningú va respondre, ningú no fou no tàcit.
kikape:)
Versos i un rock’n roll a quatre mans.
Dins la vida, veritats hi habiten veritats; però saber usar-les al favor d'un mateix o tal si fossin faules, mitològiques, perdudes com en els contes, les fades, es el que ens fa diferents, no gens corrents. Aqui no es tracta de bé ni tan sols de mal, no es tracta de tractar sentiments, contradictoris, pot ser il.lusoris sino de rebre i donar rebent. Una persona, pot donar i perdreu tot, pot ser l'eros del tanatos, i rebre i continuament, amb un comportament intransigent, sense importar quan ha de donar, com fer per donar. I ara si, et preguntes si val la pena donar i veure qui estimes, feliç, d esitges mentres tu passes el moment fatal, per no obtenir benefici mai, alguns tenen i altres donen, és el quid de la questio. perque no pot tenir tothom un poc i ser feliç? Vivim per morir i morim vivint. Vet aqui divagancies i pensaments sols i turmentats, senyals erronies i esquives d'un cor maltractat, ple, de somnis, que sap més no, que no es compliran; estimar es genial i a la vegada una merda molt gran. Una merda, que et va consumint com el vici que ets tu, infinit i salat. kikapol i lluc socies Perquè les lletres són infinites, són la nostra musicada sang.
ei, tu!
I és en aquell precis instant, quan te n'adones de que tot ha passat. i de nou, giren les agulles cap al nou, i t'assabentes de que sense nit, ha nat un nou dia. Batalles perdudes, dies passats, sentir sentits aliens.... ja, ja ho saps, ja t'has tornat a enamorar. I quina merda quan tot se desmorona, i quina llufa quan et veus sense lloc en el mapa de la teva zona... ara que estem sols, em venen les cançons que mai escriuriem tu i jo pels racons perduts de les nostres emocions. La cassalla actualitza la meva deixalla, sento que no es res mes que una alcoholemia canalla... vull olorar barcelona enmig d''una eterna errada. Te veig, me fonc, te mir, me morc, et parlo, em torno estupida inconforme i esdeve l'etern retorn. Vull sortir d'aquest forn del qual m'he equivocat...es poliform. I una força estira una valència i repara la imprudència d'un temps que no ha estat de complaença. Te n'adones de les ones que dansen entre baixes dones, que ara son mes altives que les esperances que algun cop foren vives, i segueixes estimant un fantasma que mai com tu existira. I escrius al telefon i mires el rellotge, mes no es un dolor es la sorpresa de la presa de la ingenua creença que ha viscut estesa. Inutilment estesa. Sents que tornes sentir i et fots enrere i et fons per ser tan estupida i eterna com ahir. Plena de la gent d'aquest esculpit munt de public roent, deixes de somiar i sents com tancar els ulls i dibuixar, de nou, la mar. No saps escriure si no viure, pateixes entre cortines de fum i penses estupideses absurdes, que ara son el teu ferum. Ens veurem les cares, pot ser en un dia d'un nou juny kikape
VOX POPULI!!*!!