ei, tu!

 

I és en aquell precis instant, 
quan te n'adones de que tot ha passat.
i de nou, giren les agulles cap al nou,
 i t'assabentes de que sense nit, 
ha nat un nou dia.
 Batalles perdudes, dies passats,
sentir sentits aliens....
ja, ja ho saps, ja t'has tornat a enamorar.

I quina merda quan tot se desmorona,
 i quina llufa quan et veus sense lloc 
en el mapa de la teva zona...
ara que estem sols, 
em venen les cançons
 que mai escriuriem tu i jo 
pels racons perduts de les nostres emocions. 
La cassalla actualitza 
la meva deixalla, 
sento que no es res mes 
que una alcoholemia canalla...
vull olorar barcelona 
enmig d''una eterna errada. 
Te veig, me fonc, te mir, me morc,
 et parlo, em torno estupida inconforme 
i esdeve l'etern retorn. 
Vull sortir d'aquest forn 
del qual m'he equivocat...es poliform.

I una força estira una valència 
i repara la imprudència 
d'un temps que no ha estat de complaença.
 Te n'adones de les ones 
que dansen entre baixes dones,
 que ara son mes altives 
que les esperances 
que algun cop foren vives,
 i segueixes estimant
 un fantasma que mai 
com tu existira.
 I escrius al telefon 
i mires el rellotge, 
mes no es un dolor 
es la sorpresa de la presa 
de la ingenua creença 
que ha viscut estesa.
 Inutilment estesa. 
Sents que tornes sentir
 i et fots enrere i 
et fons per ser tan estupida
 i eterna com ahir.
 Plena de la gent 
d'aquest esculpit munt de public roent, 
deixes de somiar i sents
 com tancar els ulls i dibuixar, 
de nou, la mar.
 No saps escriure si no viure,
 pateixes entre cortines de fum 
i penses estupideses absurdes,
 que ara son el teu ferum.
 Ens veurem les cares, 
pot ser en un dia d'un nou juny




kikape