És adictiu.

Era tan tard quan me’n vaig adonar que em mirava, que ja no sabia com es perfilava el món que s’havia esborranyat dia a dia sota miralls indecisos, sota melodia. El febrer fou fred, el març llacrimògen i l’abril, un mes diferent sota un maig incandescent. Ell havia perdut definitivament la raó de ser, i s’acostava entre boires fumeroses, temoroses, un nou intent de retrobar l’allò que feia temps havia volgut barrar. Avui les flors són musties, els jardins es cremen de passió, però l’eternitat no és certa, més sí, el plor d’un àngel tenebros…i s’acosta el moment, s’acosta la veritat…s’aproxima el somni que tornarà a morir i quedarà de nou, buit el costat. Escric per no morir, mentre la poètica tràgica d’un no sentit, viu filarmònicament al compàs d’aquest verí. Avui comença aquesta història i ja m’he decidit; el jo que parla sentirà la memòria, d’una Medea que assassina una helena de Troia, que ha de deixar de teixir.

sobreviurem a la pau dels somnis enterrats entre els polsegosos camins? pregunta i escriu, la resposta és el concert d’aquest estiu, un màgic, un trist o etern estiu. Només tu pots decidir.

kikape:)