kika, kika pol…
Sembla malvat i maleit estimar, torçador del destí estimar-te i sentir-te més enllà. Parany no tenir-te aquí al costat, paralel als àngels que es dibuixen sinuosament en el cel que Miquel Àngel als ulls humans ens va pinzellar. Dol-me ferir-te amb les meves derives, salades, esquives. I jo vull tornar a ser qui era i a alcoholitzar.me amb un passat que ara sembla, però no és pas llunyà- Em sento plorosa, et sento plorar, silenciosament en un soroll que es texeix maliciosament sobre els ulls d’Urà. Sento el demà, sense tu i sense temença, sabent que no exisitirà
Perquè ens giravem en un rebuig del mal passat? perquè apareixer quan tot sembla sense ressaca en el present derrotat? però existeixes, i mereixes ser un poema narrat entre mil figures heroiques que van brodant cada minut que s’escriurà en una taula rasa, aquella que va sorgir d’un no res, d’una broma d’un joc banal. Preferiré no pensar que l’atzar ens ha fet llenegar i jo sóc un edip en riu de llàgrimes que sobreviu per tornar-te a retrobar.
Estimaria sens més delit que el de sentir que sóc sempre igual, cantaria cançons de bon matí per ser l’aureneta que vola entre espais en blanc, resistiria les petjades més fosques com un humà cavat enmig d’un no demà, i és que a cada dia que passa, la fin amors ja m’ha delatat…sento sóc el trobador modern de tu i de l’aura que mai has volgut imaginar.
Els poemes d’amor, són la gran farsa, són sols un escrutini no polític del que ens fa sobreviure a aquesta mort ficticia de la literatura de nostro mirall.
Kikape:)
loque
Corella em delita amb vells somnis humits, amor i tragèdia en l’estranya classicitat de la mitjana edat de nostre país. Admiro uns versos, esborro el teu foc, la cendra és humida, el cel massa fosc. Fa dies que em lleves, profeta de mon amor, llatinitzo els pensaments, i ja no hi som cap dels dos. Complexa és la lletra, dolgut el porró, allà on s’hi escau la tinta brava, que ja no és blava, és més aviat una brutor. I cansa la pansa d’aquesta poesia nua de l’amor, és odi i no presència, i es distància i violència, la repressió que ens ha mort als dos. Pot ser recorro al caleidoscopi que em fa temor, són mil imatges, però al·legories del rencor. Un sol i un do, una corda de nylon s’estripa i esquerda aquest meravellós silenci del so. Submisa, torno a la taula on hi ha cada fervor, que em consumeix a les nits, quan recordo que no sé distingir, la mentida, de la il”lusió. Culpable, eterna, princesa, desperta.
. Gaudeix del silenci. Families, pressions, dubtes i obsessions de les baixes passions. Una boja que crida, una indigent que la mira, tremola ja el terra, i s’enfonsa la terra; s’esquerda la vida i els mots són dolor, salvem-los o no; les ales s’estenen i avancen els segons. Torna a mirar, ja és al seu davant, camina estrepitosament cap a un destí que no pot immaterialitzar. . Es moren, es fan mal, però alliberen la ressaca de tants minuts desats al fons del mar.
Surt, navega, mira i arrossega…ell estira, ella es gira, ell commou ella es mor…aquell petó que tindrà gust a sal de mar i a un fruit que de nou, sembla ser saborós.
Admetre és llibertat…dos cossos enmig d’aquest mar, dues ments en la distància, reculen, relliscant…
Res és per sempre.
Ara ve, ara va, ara torn, i ara és mai.
Kikape
VOX POPULI!!*!!