loque

Corella em delita amb vells somnis humits, amor i tragèdia en l’estranya classicitat de la mitjana edat de nostre país. Admiro uns versos, esborro el teu foc, la cendra és humida, el cel massa fosc. Fa dies que em lleves, profeta de mon amor, llatinitzo els pensaments, i ja no hi som cap dels dos. Complexa és la lletra, dolgut el porró, allà on s’hi escau la tinta brava, que ja no és blava, és més aviat una brutor. I cansa la pansa d’aquesta poesia nua de l’amor, és odi i no presència, i es distància i violència, la repressió que ens ha mort als dos. Pot ser recorro al caleidoscopi que em fa temor, són mil imatges, però al·legories del rencor. Un sol i un do, una corda de nylon s’estripa i esquerda aquest meravellós silenci del so. Submisa, torno a la taula on hi ha cada fervor, que em consumeix a les nits, quan recordo que no sé distingir, la mentida, de la il”lusió. Culpable, eterna, princesa, desperta.

. Gaudeix del silenci. Families, pressions, dubtes i obsessions de les baixes passions.  Una boja que crida, una indigent que la mira, tremola ja el terra,  i s’enfonsa la terra; s’esquerda la vida i  els mots són dolor, salvem-los o no; les ales s’estenen i avancen els segons.  Torna a mirar, ja és al seu davant, camina estrepitosament cap a un destí que no pot immaterialitzar. . Es moren, es fan mal, però alliberen la ressaca de tants minuts desats al fons del mar.

Surt, navega, mira i arrossega…ell estira, ella es gira, ell commou ella es mor…aquell petó que tindrà gust a sal de mar i a un fruit que de nou, sembla ser saborós.

Admetre és llibertat…dos cossos enmig d’aquest mar, dues ments en la distància, reculen, relliscant…

Res és per sempre.

Ara ve, ara va, ara torn, i ara és mai.

Kikape