Bolígrafs rebentats

Confondre les ganes amb el record, sentir l’enyor que ja no hi és, mentir-se en cada somni, que només és un somni, en la realitat de les pròpies ficcions, sembla ser un granet picat de sucre del no res…delicies acolorides en forma de fruita desprenen sensacions, punxades a l’estómac no de conte, sinó d’un bronze endarrerit, pessigollegen les fantasies que a la tarda han deixat de ser tan súblim com eren ahir. Penses en dies que corren efímers en l’estanc dels mil cigars que ja et vas fumar, i olores les llums baixes que et van tancant dins un amfiteatre que rodoles, escales avall…

Escriure és un vici, recrear-te inherent, ets un morf segmentat del present que no pot conjugar-se amb el teu anhelat plaer. I sembla que fas veure que res entens, de forma absurdament inconscient. Sé que em passa, saps que et passa, sé que mires, sé on miro…esperes  un conte de fades que mai t’ha agradat, però els finals turbis et semblen literàriament pecat, després d’haver degustat tant llavis modernistes que t’han portat al vici musicat.

I entre poetes i meravelles d’un mític so del passat, recites interna la mel que ja t’ha embafat. Quin és el preu per deixar de reflectiu un rostre condemnat?

…

kikape