POBLENOU,POBREDOL
Cansada d’escriure, vaig rodolant per un sostre sense filtre. Cansada de viure, em bec tot l’enteniment que sembla esqueixar-se per la tràquea, com si ratlles el vidre. La taula és plena i el cor ben buit, la vida t’apreta i el fil s’encargola sobre el teu cos nuu. Avui llegeixo gargots, sinuosos i amb color de cop, obro la porta i veig una foto, tirada i ja bruta, que sols em farta de cansar-me com una puta. M’agrada malparlar.me, m’agrada enfonsar-me malament, és la meva ment, o pot ser una angoixa indecent?
Dius mentides i jo me les escolto, creo mons amb gust a verdaguer, reelaboro en clau sentimental , això que no sembla ni és més que un merder. Avui vull que tot tingui rima, que sigui la cosa, per les meves ratlles més fina. La tinta és de sang, però el color ja és fang, ressona la música bella i única…baixo a la vall dels mots i m’hi trobo el més grans dels inferns en un llibre que ara em fa pinta què és un pot. Un pot tancat, tancat perì trencat, per allà on t’hi escapes cada nit quan penso haver-te atrapat.
Tu no mires, passes i crides, tu no sents, et lamentes i fas creure que pretens. La vida és així, un relat constant que et sembla avegades, pot ser interessant, però les certeses s’amaguen dins els bocinets de vida que només diries que són les meves rareres. Menteixes i t’escapes, la por no et deixa ser sinó un gat a quatre grapes, el silenci texeix, tammateix, les paraules que ens dicta cada apunt que amb la flor reneix.
Avui et parlo des del cim, des de la terra alta on Guimerà va decidir ser més sublim…avui et disparo i engoleixo l’alè de l’espai, que amb cada gota salada amb la que m’has tacat, sento haver-te per fi, derrotat…
i si no hi ha demà.
KikaPe
A Barcelona, gener 2012—- una nova era s’advé en el nostre record…
Podriem callar i prou?
Era un silenci immens, d’aquells que són com les rodalies a mitja nit quan el vent sembla endur-se’n la poca nit que queda en vida d’un humà malauradament poc pervertit en la foscor agraciadament perversa…i jo era allà, mirant entre boires amb olor de suc agre i pudent, alguna cosa que no era pas familiar…sentint esqueixos dintre meu que ja no em deixaven alenar al ritme cardiac de la meva pensada normalitat. Sempre em rimen les desgràcie, ves per on! ara penso que de núvols en tinc molts per sucar, però que la sal és massa amarga per condemnar aquestes tardes i vetllades vora els bolígrafs que de per si vaig comprar trencats. I som complexa, i també ho sé, i em desvio de la conversa, perquè vull perdrem en aquest temps d’incertesa i dolor, de calor i fredor, d’aquelles quee t col·lapsen, humides, quan tornen les nits de lluna plena, plenes de boires d’aquestes que parlavem, i de temors amb feixucs cants de remors.
Aquella nit vaig saber que tot canviaria, aquella nit va ser el primer dia de la resta de la meva mort, i del suplici etern que comporta ser jo. Pot ser demanis qui sóc, pot ser no demanis el que no vols, però sí et demanaràs 3 vegades per dia durant l’existència de nit i de dia, perquè,separada i interrogadament…és la màgia de l’absurd, és la llibertat de voler ser o no ser comú, de ser o no com algú que a vegades dius no voler a dintre, dur? pot ser pot ser i el famós i rutinari perquè,
Doncs jo ho sabia, i no volia, però l’atzar màgic de l’enigma, de sobte, va acolorir-se per obrir un nou front de batalla, per deixar de nou la humitat d’una illa dins un cor que sagna de pedaços de somnis, de mels de falsa alegria. I no pensis que et contaré un final o un nus per un desenllaç. l’existència de paraules esbarjades dins un camp de lletres no de blat, és el motiu de fer faltes no ortogràfiques sinó mentals, que avui em permeten pot ser respirar.
Si jo he estat la causa de la teva salvació, no és raó que siguis tu, la causa de ma mort…
L’amor és tan mitológic com les mentides que ens contem per tindre’ns més a prop, i més enfora, alhora, de la sublim i excitant quimera de la cosa que avui, ens permetem anomenar por…
Bona nit si estima el brugit d’aquesta ronda nocturna i sense sentit.
Kikape
VOX POPULI!!*!!