POBLENOU,POBREDOL

Cansada d’escriure, vaig rodolant per un sostre sense filtre. Cansada de viure, em bec tot l’enteniment que sembla esqueixar-se per la tràquea, com si ratlles el vidre. La taula és plena i el cor ben buit, la vida t’apreta i el fil s’encargola sobre el teu cos nuu. Avui llegeixo gargots, sinuosos i amb color de cop, obro la porta i veig una foto, tirada i ja bruta, que sols em farta de cansar-me com una puta. M’agrada malparlar.me, m’agrada enfonsar-me malament, és la meva ment, o pot ser una angoixa indecent?

Dius mentides i jo me les escolto, creo mons amb gust a verdaguer, reelaboro en clau sentimental , això que no sembla ni és més que un merder. Avui vull que tot tingui rima, que sigui la cosa, per les meves ratlles més fina. La tinta és de sang, però el color ja és fang, ressona la música bella i única…baixo a la vall dels mots i m’hi trobo el més grans dels inferns en un llibre que ara em fa pinta què és un pot. Un pot tancat, tancat perì trencat, per allà on t’hi escapes cada nit quan penso haver-te atrapat.

Tu no mires, passes i crides, tu no sents, et lamentes i fas creure que pretens. La vida és així, un relat constant que et sembla avegades, pot ser interessant, però les certeses s’amaguen dins  els bocinets de vida que només diries que són les meves rareres. Menteixes i t’escapes, la por no et deixa ser sinó un gat a quatre grapes, el silenci texeix, tammateix, les paraules que ens dicta cada apunt que amb la flor reneix.

Avui et parlo des del cim, des de la terra alta on Guimerà va decidir ser més sublim…avui et disparo i engoleixo l’alè de l’espai, que amb cada gota salada amb la que m’has tacat, sento haver-te per fi, derrotat…

i si no hi ha demà.

KikaPe

A Barcelona, gener 2012—- una nova era s’advé en el nostre record…