Aquest diumenge és un diumenge normal

Sempre m’han fascinat els somnis,

somiar desperta és la única realitat,

dels dies que ara cauen,

i que es desfan.

Sempre pinto en negre sobre mullat,

deso els calaixos, que són bruts

i en qüestió de minuts

els torno a omplir d’entrades velles,

paraules que pensava que m’havien cansat.

Escric per no morir

com don Toni de Bearn,

Proust o Tísner, el gran Avel·lí.

Fa fàstic el terra cendrós,

no em moc d’aquest seient,

feixug, mandrós.

Ara deslligo un calendari,

compto les paraules que em queden

que no he dit,

i que no diré.

Aquesta fotografia se’n va

i torna salada,

com Nietszche al meu pensament.

El binomi és destruit,

sento els ulls clavats al meu pit,

la rima fàcil s’esvera com aquella ona,

que ja no saltem, ja no hi ha risc.

Hi ha una frase que m’encanta,

és meva, sobrera, de tantes.

Destrueixo els mots,

deconstrueixo els batecs,

i repeteixo amb amor,

el dolor d’aquest descans.

I en la distància d’aquest descans,

encara hi trobo a faltar el teu somriure.

Trobo a faltar saber aprendre a viure.

 

K.