Màscara sense pensament

Quan alguna cosa s’acaba, sembla que el mirall és brut, violeta i que les llàgrimes són de cansament més que no pas de pena. Llavors descobrim el veritable sentit de la distància i el reflex de la nostra realitat. Però no una realitat qualsevol, la més íntima i aquell foc que ens crema i ens diu qui érem i que hem deixat de ser en un passat tan recent com la sang d’un tall a la cuina de casa. Seguint la bandera de les arrels, ens reincorporem i pensem en lluitar incsanblement per la llibertat que ens pertoca i en la identitat que ens commou a través d’aquells sons i fonemes que un dia vam viure en un sol escampat d’amics i canuts. Però segurament, també fórem ofegats en l’essència d’aquell moment que ens demanava una màscara difícilment suportable en el temps, i que en el fons comprem conscientment. Serem allò que vulguem ser, herois romàntics, severs o idonis. La màscara és la nostra història, i la vella glòria que avui ens permet entrellaçar les històries que diuen que el jo no existeix, que és un cançó més en aquelles llistes que es perdran i que, tard o d’hora, voldrem recuperar.

K.

Foto del 07-04-14 a les 10.38

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s