Geminis.

-Què hi ha, però, després d’un dia sense sol?- Es demana mirall silenciosament.
-Què ens queda quan la claror és dol?- Xiuxiueja al gat de la cantonada buida.
I ara aquells cascos són un refugi en la novel·la breu del temps de carrer.
Però és cert, la música ens salva d’aquesta solitud d’estrelles que només són baf, basca i desamor, que ja han perdut al gust de sal de mar i nit plena d’estels. Amor justament començat.
Aprenc a estimar, amb comptagotes que m’enlluerna, embriagada de la falta de sal.
Les rajoles brutes m’anuncien que el carrer mor amb el temps número vint-i-quatre.
-Escric alguna cosa amarga per no oblidar-ne el gust- Dei la noia rebel del primer llibre que no em vaig comprar.

Jim Morrison, deleita’m, omplem de sons, de colors descolorits. Estupefaent d’una vella i coneguda olor, autobús del record. Rios i blues, blues de l’autobús que mai passa. Rius i una mousse dolç, potser, pel meu gust.
I una pantomima mig hel·lènica que em serveix ara, per estalviar el temps que em passa, pensa en aquell subjecte, que és un perquè. I que malgrat que el rock’nroll està fet a destemps, desafinant, punxa el cor que comença a estimar. Això creia ella, això em creia jo, saber. Infinit desacord entre la raó de ser, del plaer.

Perquè al final, no tot ho cura el temps.228100_1065596125788_1142_n

k.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s